Somriure

Un somriure és tant important a la vida..

I amb el somriure, la revolta

M'agrada el riure dels teus ulls, on el reflex d'una llum... em sembla un far a la marina.

I per la sort d'estar mig foll jo m'imagino mariner buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos deixant camins en el teu pit amb la saliva dels meus llavis. Per dir-te: Amb el somriure, la revolta. Així t'espero i t'imagino i en l'horitzó de la mirada el gest utòpic que et reclama. I em faré au si tu ets el vent o seré proa de vaixell si tu ets la dansa de les ones. Que per la sort d'estar mig foll en la tristor i la soledat vaig dibuixant la teva forma. Que vull trobar amb tu el camí dels estels per llançar els somnis contra el temps. Buscar el coratge perdurant en l'intent. Així t'espero i així em tens. I en la bellesa un far per un món més bell, i en el desig el risc valent.

L'amor un pas per descobrir-me molt més, així t'espero i així em tens.

I amb el somriure, la revolta, Miquel Martí i Pol (1982)

Una realitat, o vàries ???

Hi ha una realitat, realment o n’hi han vàries..

Atenent-nos als nostres estímuls visuals, nosaltres tan sols estem sentats en el sofà. Però en aquests moments pel nostre cap estan passant un munt d’imatges, ens emocionem, reflexionem… Què és la realitat d’aquest moment doncs? Doncs la unió de totes les realitats parcials que hi podem veure, i de totes les altres que no podem veure…

Ens passem els dies buscant una realitat del nostre ésser, una recerca inacavable que no ens deixa veure realment el significat de tot plegat, només ens queda el camí que ens porta a la recerca del nostre interior, lo qual ens provoca una satisfacció personal.

Una ment pura pot viure el present sense divagar, hem de pensar en nosaltres mateixos mitjançant nosaltres mateixos i descobrir l’univers que hi ha en nosaltres mateixos, per descomptat pensant en els demés en positiu.

Hem d’activar la consciència per viure la vida plenament, la vida diària amb intensitat i utilitzar la ment d’una manera creativa.

Em costa molt poder aturar-me i fer una introspecció de mi mateixa, i al final em manca l’aire i em dona la sensació que el temps passa molt ràpid com si no em pogués aturar, però necessito aturar-me i veure la realitat que en aquell moment puc veure i la que no puc veure.

I entre mi, i les meves divagacions, deixo anar aquest dilema, existeix una realitat o vàries ???