Petits plaers de casa

Petits plaers de casa que no es poden deixar passar.

Per que toca

La despesa familiar es dispara quan comencen les festes de Nadal, després de la despesa escolar a l’ inici del curs , a continuació, tothom té assumit que celebrar el Nadal es sinònim de comprar, i comprar “per que toca”, així que decideix sortir de compres en el moment de l’any en que son més cars la majoria de productes.

Sens dubte, hi ha un no se què al darrera que impulsa a comprar malgrat que la economia familiar pateixi. La publicitat aprofita aquests moments en els que tothom vol estar ple de bondat, la família es reuneix i afloren els nostres millors desitjos i sentiments per reconduïr-los directament cap al consum desmesurat, i aquest missatge continuat va calant en la nostra societat no sense oblidar-nos de que, no fa tant de temps, erem feliços celebrant el Nadal d’una altra manera.

Aquest bombardeig publicitari continuat comença un mes abans de que arribi el Nadal i ho fa començant a ficar-se en la ment de les nostres criatures amb un munt d’anuncis de joguines.

Molts pares i mares, sotmesos a la pressió dels seus fills i filles, acaban per caure en el fet de que han de comprar més i més regals per demostrar lo molt que els estimen i acaben sotmetent-se a la dictadura de la publicitat i el consumisme.

Comprar un regal sense reflexionar, i l’acumulació d’objectes només condueix a no valorar el que es té, però això costa molt i ens deixem portar i portar, i anem acumulant objectes innecessaris que no serveixen per a res.

A més, estem oblidant el més important, que és possible jugar sense joguines i regalar sense regals materials.

M’agradaria poder recuperar la creativitat a l’hora de celebrar aquestes festes, una creativitat que ens ajudi, en definitiva, a no passar el Nadal perseguint els somnis impossibles que ens proposen els anuncis, sinò que es mostri un camí més cert per aconseguir els nostres desitjos, i una celebració més justa socialment per a tots.

El dia a dia

Aquest matí, mentre caminava i em dirigia a la feina, reflexionava mentre anava observant tot el que m’envoltava, realment, en el meu camí d’anada a la feina, o qualsevol altre camí, el camí de la meva vida, no gaudeixo realment del que m’envolta, sempre vaig depressa, corrent, sense parar-me ni un moment a gaudir de l’instant present.

Tot s'ha tornat tan poc humá que la gent ja no gaudeix de les coses bones de la vida, la mirada d’un infant i el seu somriure de puresa, veure l’arc de Sant Martí i els seus colors , una sortida al camp i anar de pic nic, veure com es posa el sol , plantar quatre tomaquets a l'hort, cuinar un plat sense presses, un sopar especial, una abraçada ben forta, una mirada sincera, etc
Tenim un mon meravellos al que podem i debem estimar, perque és per a tots nosaltres, pero crec que nosaltres encara no ens hem aturat per veure com és.
Comencem a viure el dia a dia amb calma i oferir-nos als demés.

Diguem bona tarda, gracies, adeu, t'estimo, de res, etc . No caiguem en l’error de l’ estres i la malaeducació , un binomi perillós!

¿ Como estan ustedes ?

Avui va sobre un programa que fa poc va començar on es tracta d’incentivar a uns empresaris, prèviament seleccionats d’entre molts, per tal que puguin realitzar els seus projectes.

Vaig continuar veient les proves que els hi fan fer... i... davant de la meva més autèntica estupefacció ... els hi van col·locar un nasset de pallasso mentre uns experts assistien a la més rocambolesca i inútil demostració de la seva vàlua fent malabarismes amb unes boles de colors...

La meva felicitació pels dos que han estat eliminats i que gaudiran d’un merescut descans.

Reinventem-ho tot ?

Como estan ustedes ??? Como me pica la nariz !!! Vamos de paseo, en el coche nuevo.. Chiripitiflautico, es la sonrisa de papa... Hola don Pepito !!!

I, després de recordar-me dels pallasos de la tele, m'ha vingut a la ment la Herta Frankel amb la seva Marilyn i, que no faltin, els chiripitiflauticos !!!!

Un indret entranyable

Aquest passat diumenge vaig anar al Mercat de St. Antoni amb el meu fill per canviar els seus cromos i la meva sorpresa va ser que encara continua la tradició amb els pares i els fills d’intercanvi.

Em va sobtar la quantitat de pares que acompanyaven els seus fills, amb llistes fins i tot fetes amb ordinador...

Cada Diumenge el mercat de Sant Antoni es converteix en una fira de llibres, còmics, pel·lícules, objectes de col·lecció, música etc.

Les seves funcions comercials tenen una llarga tradició comercial que veig que encara es conserva.

A banda de buscar-hi coses de segona mà també hi ha una bona oferta de llibres i còmics nous. A més de les botigues de diversos tipus de col·leccionisme. I pels col·leccionistes de cromos hi ha intercanvis al voltant del mercat

Em van venir els meus records d’infantesa de quan anava a canviar cromos i ,...qui no ha jugat amb els “cromos de picar” al pati del col·legi ???...

Vaig comprar-me un parell de fulls de cromos de picar antics, anglesos, i els emmarcaré en dos quadrets que em transportaran a aquella època.

Va ésser un matí especial per mi, el proper diumenge que el visiti, faré el vermutet a prop d'allà i quan torni cap a casa compraré un tortellet de nata.

La caixa tonta

S’ha de treballar l’ús i l’abús de la televisió, sobretot pel que fa als infants i hem de ser conscients de que n’és d’important saber veure la televisió i reflexionar entorn de l’ús que cadascú fa, a casa seva.

És important saber com influeix la televisió avui en dia sobre les relacions internes de la família, les obligacions diàries que cada membre de la família té. Moltes vegades la televisió és emprada com a “cangur” o escapatòria de diversos problemes familiars.

També, en la meva opinió, és important saber on està situada la televisió o quantes televisions tenim a casa per a fer-ne un ús correcte, personalment, crec que la televisió ha d’estar situada en un lloc comú de la familia.

Últimament, els continguts dels programes de televisió de quasi totes les cadenes ( excepte la 2a i canal 33) s’han convertit en escombraries, gent amb una cultura de lo més baix que hi ha, i a sobre, cobrant una “pasta” immensa per sortir a discutir i a ensenyar la manca respecte entre ells sense cap mena d’educació. També, els programes-concurs que es dediquen a rebre trucades d’una pobre gent que es pensa que guanyaran les peles que diuen i tant sols el que pretenen es cobrar el preu de la trucada..

En general, tinc una percepció negativa de tot lo que esta relacionat amb la “caixa tonta”, trobo que és necessaria a casa però amb un ús racional, sobretot pel que fa als nostres fills i també pel que fa a la comunicació i deixar de fer coses per veure la tele..

He trobat un conte que us adjunto a continuació i reflexa perfectament els problemes que causa la televisió, i ara amb l’agravant dels programes escombraria, perquè lo seu seria que transmetés cultura, història, respecte, valors.. Més d'un cop he estat temptada de treure-la de casa meva.

La Geli vol parlar amb els seus pares

Hola, sóc la Geli i tinc 8 anys, bé, estic a punt de complir-ne 9, i us he volgut
escriure per explicar-vos una cosa que em té una mica preocupada.
Quan arribo de l’escola, cada dia, em trobo el berenar preparat, la mare
mai se’n descuida, i sempre abans de marxar cap a la feina em deixa un
panet amb una mica de pernil o de formatge... i una vegada a la setmana
amb una mica de xocolata.
Quan acabo de berenar em poso a veure els dibuixos animats que fan a la
televisió, no m’agraden gaire, però em distreuen; poc després arriba el
pare, i ja hi som, s’ha acabat veure els dibuixos, que què fas?, que si ja
estàs veient aquests dibuixos tan horrorosos, que fes el favor d’apagar la
televisió i anar a la teva habitació a treballar... i jo li voldria explicar que hi
ha coses que m’agraden i d’altres que no i que a vegades només miro la
televisió per distreure’m una mica; però sovint ell s’enfada amb mi, i se’n
va a l’estudi, a treballar.

Jo, em quedo al menjador per acabar-los de veure, i quan són si fa no fa
2/4 de 7 o les 7, em poso a fer els deures, si en tinc, o a jugar. El pare i la
mare voldrien que fes moltes coses, anglès, gimnàstica, música, dansa,
perquè pensen que així no veuria tanta televisió, però jo m’estimo més
poder veure-la una mica, jugar i descansar.
Les tardes les passem sovint així, el pare treballant a l’estudi, jo fent alguna
cosa a la meva habitació i la mare treballant a l’oficina.

I no vulguis saber el que passa quan la mare arriba de la feina, just a partir
d’aquell moment tot són presses, Geli la dutxa, Geli espavila que es fa tard,
Geli acaba ja, Geli recull-ho tot, Geli para la taula, Geli a sopar, Geli sopa
ràpid que es fa tard i has d’anar a dormir.

Quan ja hi som tots asseguts a taula, el pare, la mare i jo, són 2/4 de 9 o
les 9. S’ha fet el silenci, el pare i la mare volen escoltar les notícies i no es
pot dir res, ni tan sols puc dir que el sopar està molt bo o que m’he cremat
amb la sopa, perquè a continuació sento:

- Psssssssssssssss, calla que no sento.
I jo, és clar, callo..
Quan vull demanar pa pico el braç de la mare i li assenyalo, ella “molt
amablement” me’l passa, però ni tan sols em mira.
Quan passa això jo penso: “Veus, a ells els passa amb les notícies com a
mi amb els dibuixos...”.
Quan han acabat les notícies comencen les curses per veure qui es fa amb
el comandament a distància, i, com us podeu imaginar, a mi mai em toca.
Ja són les deu i toca anar-se’n a dormir, la mare em diu:
- Va Geli espavila, que has d’anar al llit, agafa un llibre i llegeix una mica
com cada dia.
- Mare, no em puc quedar a veure una miqueta aquest programa que
m’agrada tant?
- No, que és molt tard, apa al llit!
Jo, que crec molt, em rento les dents, agafo el llibre que la mare vol que
llegeixi, i me’n vaig a la meva habitació, encenc el televisor que em van
regalar pel meu aniversari i em poso a veure aquell programa que a mi
m’agrada tant. Els pares són al menjador veient el mateix programa
que jo.
Continua el silenci, només se sent la televisió.
Sabeu?, avui tampoc he pogut parlar amb els pares, i m’agradaria explicar-
los tantes coses!!!
A vosaltres us ha passat alguna vegada una cosa així?

Que no ens passi o ens estigui passant el que li passa a la Geli amb la “caixa tonta”. Posem-hi remei, encara estem a temps !!!

La llum i els llums. Curiositats varies.

Com cada any, arriben les festes de Nadal, i el consumisme ataca de nou. Avui ja he vist les primeres decoracions nadalenques preparades per a vendre en varies botigues, també ja han instal·lat les llums de Nadal, no fos cas que el Nadal s’escapés i no tornés.

I a més, l’Ajuntament s’ha gastat més de 700.000 euros en les llumetes de Nadal, més que res per fer front a la crisi, que és lo més indicat.. no ?

Quan era més jove no me n’adonava i tot era bonic i de color rosa, i ara, de cop i volta comprenc les persones que no els agraden aquestes festes en el sentit del consumisme i la falsedat.

La veritat es que, haurien d’ arrestar el pare noël i no deixar-lo sortir fins passat sant Esteve per conducta negligent! Suposo que amb la crisi està al paro i ha hagut de despedir us quants renos, l'home s'hi deu posar abans per falta de líquid!

I, en resumides comptes, arrestar tot el consumisme del Nadal però, per sempre, i , reivindico la llum que portem tots a dins.


Curiositats varies,

Ara ja no tinc tanta nostalgia, pero quan els meus fills eren petitons sempre em feia falta espai verd o, millor dit “parques” perque les criatures juguéssin, a prop de casa no hi havia cap lloc decent..

He trobat aquesta curiositat, encara que reivindico més uns bons espais verds per als infants i, perquè no, aquesta idea, encara que sempre hi haurà algu que malmeti la collita, i més en un espai public.

Us n’adjunto l’article,

Horts als espais lliures de gràcia ( els espais buits no fan gràcia)

En arribar al solar, C. Banyoles, 5, el nodrit grup d’assistents va començar a posar fil a l’agulla per tenir ben aviat el primer hort comunitari del barri. Van netejar les males herbes i van escombrar el solar. Van posar les primeres pebroteres, tomateres, plantes aromàtiques, etc. Una gran paella va donar de menjar a tots els assistents i va servir per recuperar forces pel treball de la tarda.

Els espais buits no fan Gràcia, és el lema que ha triat l’Observatori de l’habitatge de Gràcia per engegar aquesta campanya i aquest moviment de denúncia popular contra l’especulació a la Vila.
L’hort comunitari és al Carrer Banyoles 5.

M’ hi acostaré per veure com haurà quedat... o el que queda.

També aquest enllaç interessant,

Es pot consultar DE FRANC totes les edicions des del 1881. És una iniciativa que em meravella.

Cada cop pots consultar més serveis on-line i gratuïts.

http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/

Bons veïns, veïns infumables i barris

A la ciutat, l’evolució dels diferents estils de vida ha tingut com a conseqüència l’augment del sentiment d’individualitat i la independència personal, que té la doble cara en el creixement de les situacions d’aïllament, d’incomunicació i l’aparició de la soledat no desitjada. Aquesta tendència social actual de remarcar tot allò que és individual per sobre del que seria el clan, la família, ha anat en detriment de les xarxes de relacions familiars i veïnals que havien existit en els barris.

En alguns barris, encara es conserva el sentiment d’ajut i de solidaritat entre els veïns. A la meva escala, els meus veïns, han vist el meu casament, néixer i créixer els meus fills, i, en resumides comptes, les converses en el replà i al carrer han sigut eternes, també unes quantes aventures, bones i dolentes, discrepàncies i discrepàncies fortes, “sustos” varis..etc, tot això m’ha enriquit com a persona. En algunes escales, la gent ni es coneix, ni es vol relacionar, suposo que a causa de molts factors socials i demogràfics que han anat en la mateixa direcció, com a conseqüència i a causa, d’alguns aspectes,

-La dispersió i separació dels membres de les famílies per causes diverses.
- L’encariment dels preus de l’habitatge, amb tot allò que comporta l’allunyament dels membres de la família, amb les conseqüents carències per als més grans.
- Els fluxos d’emigració, que han fet canviar la composició dels barris, fet que en ocasions comporta l’absència de persones de la família o conegudes.

- I d’altres canvis que s’han anat produïnt en les famílies i la educació, també en els valors.

Existeix la recepta per poder gaudir d’un bon barri i d’ uns millors veïns ? sempre existeixen els veïns infumables, plastas, amb problemes mentals i a més... n’hi ha molts... sobretot ,molta comprensió i.. paciència...

Res més per avui, només desitjar-vos que gaudiu d’una bona castanyada i gaudiu del present !!!!!

Metges, malalties, fe i remeis

En el camí de tornada d’una entrevista amb el profe de la meva filla, vaig decidir comprar unes “tortitas de aceite Inés Rosales” i portar-les a les meves tietes, els hi encanten..

I, quina casualitat, em vaig trobar la meva tieta que estava petant la xerrada amb dues amigues seves de quan era petita i vaig escoltar una conversa que em va encantar, parlaven dels remeis casolans d’abans de la guerra i em vaig apuntar en un paper els noms dels remeis que anaven parlant, fins i tot, alguns encara els venen a la farmàcia..

En aquells temps hi havia molta gent que abans d'avisar el metge procurava que la guarició es produís amb remeis casolans. Per exemple; el segó ben assaonat amb aigua, pebre i vinagre, ben calentó, posat dins d'una mitja aplicada al coll era un bon remei per a les angines.

Per la mateixa malaltia, els entesos, amb l'ajut del dit polze de la mà, li feien donar unes rotacions al bonyet que normalment es forma al canell interior d'ambdues mans; aquest i d'altres remeis anomenats "cures de gràcia" anaven acompanyats de tres parenostres i moltes vegades també d'un plat amb aigua i tres gotes d'oli; quan aquestes es fonien en una sola l'estat patològic havia desparegut.

També, quan les criatures tenien bronquitis o estaven encostipades , amb tintura de iode, es feia un senyal ( un quadre a l'esquena i al pit amb les mans) que anomenaven "finestreta", i suposo que es pensaven que el mal s'escapava per aquella finestreta..

Hi havia qui patia desgana i un remei un xic bèstia n'era penjar-se de mans i braços a la part superior de la porta. Aquests i altres cinquanta mil, eren els remeis que empraven els nostres pares i avis abans d'avisar el metge, que moltes vegades no calia avisar-lo.

A continuació, us detallo unes fotografies i noms que em vaig apuntar,

antiflogistina ( d'aquesta no he trobat foto)


Pasta untuosa, usada com a base per a aplicacions externes de calor humida, que permet alhora la incorporació de diverses substàncies medicamentoses, en especial les d'acció descongestiva i antiinflamatòria.

BALSAMO DE LOS CARTUJOS

us extern, dolors reumatics, inflamatoris, contusions, apoplexias

MAGNESIA SAN FERNANDO

Capsa circular metal·lica contenint una qüantitat del producte.

Protòxid de Magnesia monohidratat, 10 grs. Edulcorant i aromatitzant, c.s.

Per a adults: El contingut de la capseta en un vas d'aigua. Com laxant, mitja dosi.

Purgant i laxant suau i eficaç.

PARCHE SOR VIRGINIA

Aquest parche encara el venen a la farmàcia, s'autoescalfa i deien que anava molt bé per el dolor i les inflamacions

I, per últim, que no falti l'Agua del Carmen, que tots sabem ja quines propietats tenia...

Tot aquest tema dels remeis, em va fer pensar que molts problemes es curaven amb la fe de la gent, quin remei, no ? però també em dona que pensar en la capacitat que pot tindre la ment per resoldre els problemes, no tots, però alguns si.

Recordo en aquests moments una anècdota que em van explicar d’un nen que tenia una berruga i va anar a un metge. Aquest, el feia anar uns dies, sempre a la mateixa hora, agafava el dit on tenia la berruga i li pintava un puntet amb boli , li va dir que el boli tenia unes propietats especials, resultat, va desaparèixer la berruga.

Castanyada, Halloween, la velleta i Catalunya

Avui vull comentar una festa tant entranyable i catalana com es la de la Castanyada, que coincideix amb Tot Sants, on els nens i els grans menjem castanyes i preparem panellets, i els que som més grandets, amb els panellets prenem moscatell.

Dóna gust veure com els nens s’embruten les mans amb la pasta dels panellets i comencen a fer les boletes com si fossin mandonguilles amb el davantalet posat.. com disfruten..

Però, des de fa ja un temps, una festa portada d’Irlanda als Estats Units, festa de màrqueting i consum, s’apodera de les costums dels nostres fills i del nostre futur. La festa de “Halloween”, una festa on les criatures es disfressen i demanen caramels per les cases.

Tinc una percepció de pèrdua de la Castanyada, una tradició catalana de molts anys, on l’ambient i la cultura catalana hi és present, substituïda per aquesta festa de “Halloween”..

Famílies, senyors i senyores, nens i nenes, no deixem perdre la Castanyada, que ningú ens tregui els nostres panellets, les nostres castanyes, i el nostre moscatell, ni les nostres tradicions.

Cançó que em porta records de la llar d’infants dels meus fills i que actualment cantem mentre fem els panellets..

La Castanyera

Quan ve el temps de menjar castanyes,

la castanyera, la castanyera,

ven castanyes de la muntanya

a la plaça de la ciutat.

La camisa li va petita,

la faldilla li fa campana,

les sabates li fan cloc-cloc

en ballar sempre balla així.


I com que també, més o menys està relacionat amb La Castanyera, que és una senyora velleta, que fa castanyes i es frega les mans, vull esmentar un comentari que em va fer la meva filla Helena ahir mentre sopàvem.

A la televisió, en aquells moments estaven fent el programa del temps on sortia el mapa de Catalunya i ens va dir,

No us heu fixat mai que el mapa de Catalunya es com una velleta amb mocador ??

I em vaig fixar bé i, si, és com una velleta, com una Castanyera amb el mocador al cap..

Fixeu-vos a continuació, amb una mica d’imaginació,

( ho havia fet tot bonic amb unes fletxes que indicaven el nas ( a la dreta) el mocador ( a dalt a l'esquerra i la barbeta, abaix ,però per problemes tècnics no m'ha sigut possible copiar i fer el muntatge.. en fi, ja aniré aprenent )

I així acaba la història de la Castanyera, que un dia va agafar cargols amb banyes pentsant-se que eren castanyes.

Bona castanyada, bons panellets i bon vi !!!

Mussolmania

Jo, col·lecciono mussols des que tenia vint anys, aquesta afició va venir de manera fortuïta, ja que els primers mussols que vaig tenir em van vindre a les mans mitjançant uns regals que em van fer les meves amigues.

Els meus familiars m'han ajudat molt a la hora d'augmentar la col·lecció, sobre tot les meves tietes i els meus pares. També els meus fills em fan dibuixos de mussols i també un punt de llibre !!!, i el meu fill , que dibuixa molt bé, fins i tot ha fet un còmic.

No sé quin significat pot tenir el fet que m’agradin els mussols, potser perquè ho observen tot i tenen els ulls tant grossos i miren fixament, es un animal que m’encanta.

Aqui al costat en teniu una mostra, tota la familia en "pleno",

Recepta d’aquells temps... sopetes de pa

És una recepta que tots recordareu en el vostre paladar, sobretot de quan ereu petitons. No costa res de fer i et transporta a temps passats, malgrat que hi ha persones que no els hi agrada gens el sabor del pa remullat, a mi m’agrada força.

només cal,

- mig pa de pagès,
- sal,
- dos litres d’aigua,
- un rajolí d’oli,
- un parell de grans d’all
- i, si es vol, un ou (per persona).

En una olla es posa l’aigua, els grans d’all, la sal i el pa. Es deixa fins que bulli. Una vegada bull, s’afegeix l’oli. Es remena fins que el pa i els alls quedin totalment desfet. Ha de bullir força estona, una horeta o horeta i mitja. En cas que es vulgui amb ou, una vegada estigui feta, amb el foc encès, es tira l’ou a l’olla i s’escalda. Es retira de seguida del foc i ja es pot servir.

És una recepta fàcil de fer i barata, i de cara a l’hivern o en dies de fresca és un plat ben calent.
També em venen els records de les sopetes de pa, llet i sucre que em feia la meva mare cada matí, era un plaer i m’agradava molt.

Que vagi de gust.

Hombre enmascarado

L’ espiritu que camina es “ el hombre enmascarado”, no sé pas que faré entre tants homes dibuixats i hombres enmascarados.

Els còmics li ensenyaré al meu fill, que segur que li agradarà i es veu que és molt antic, suposo que en trobaré algun, ja que crec que és molt antic.

Home enmascarado, desenmascarate.

Intercanvi

El passat diumenge varem anar a la Plaça Rovira a un mercat d’intercanvi, les persones portaven els estris que no feien servir per canviar-los per altres coses, també hi havien plantes, menjar... roba, llibres, contes per a nens.

Els meus fills van portar ninos, i d’altres estris que ja no necessitaven per canviar-los. Jo els vaig acompanyar per canviar i per a ells va ser molt enriquidor ja que van tindre que parlar amb altres nens per aconseguir els seus propòsits... em feia molta gràcia veure els nens com parlaven entre ells i al final arribaven a un acord..

Les nenes van veure una làmpada de sobretaula de color negre i tot just el dia abans s’havia trencat la de la seva habitació... i van anar per canviar però la senyora que hi havia allà no li interessava el que portaven les nenes, em va fer molta gràcia la sol·lució que els hi va donar, que canviéssin el que portaven per contes per a nens i després canviar els contes per la làmpada. Però lo millor va ser que van haver de canviar 3 coses en 3 llocs diferents i.. després van aconseguir el seu objectiu, la làmpada. Es van posar molt contentes..

El meu fill va canviar un cocodril de goma per una planta, em vaig quedar de pedra, va dir que la cuidaria i ahir ja pretenia transplantar-la !!! també un altre nino per el “monstruo de las galletas, anomenat tricki”, ahir a la tarda el volia alimentar amb galetes chiquilin pero li vaig dir que desistis de l’intent..

Quan varem arribar a casa, els nens em van dir que si no podria ser sempre així, que perquè tenien que existir els diners..

És una utopia, però estaria bé que tots visquéssim d’intercanviar coses que ja no necessitem.. però això és impossible, vivim en un mon en el que tothom vol més i més i necessita més... encara que aquí al barri de Gracia hi ha com una associació d’intercanvis de coses i de temps. Són idees boniques però utòpiques...

Es lo que hay.

“Diari de camp”

Aquest matí, mentre prenia el cafè, he vist a la cuina, sobre el marbre, una petita llibreta vermella, amb un boligraf a sobre ( del mateix color, es clar..)

Es el diari que el meu fill s’enduu cada cop que marxa d’excursió o fa alguna cosa especial.

L’he obert i he llegit els comentaris de la excursió que va fer ahir amb el cole, amb tot detall explicava les troballes que havia fet al Turó Parc, les tortugues, un pardal que s’havien trobat mort i l’havien enterrat posteriorment a la sorra.. etc. M’he quedat parada de veure com explicava amb tot detall tot el que li havia passat i també alhora dibuixat cada escena.. També m’he fixat que ha numerat totes les pàgines de la llibreta i també a la primera plana ha fet un index que el va completant conforme va fent més capitols.

Però, no us ho perdeu, lo millor es que, aquest matí, com que sap que jo he començat aquest bloc, m’ha preguntat que, quan tinguem l’ordinador nou, si li podré obrir un bloc per ell !!!!

Ja cal que espabili amb les noves tecnologies i amb aquestes criatures de Déu o, millor dit, bèsties...

Exàmens, ara ??

Al col·legi dels meus fills cada any ens encarreguen de comprar llibres nous, com que cada any fan algun canvi en la llei d’educació, les editorials estan obligades a canviar el contingut dels llibres… i, ves per on, hi guanyen els que hi guanyen… la editorial, el Corte Inglés, el col·legi..

Estem en una societat del mínim esforç i això es reflectéix en els nostres fills.. els llibres es poden pintar, retallar, malbaratar.. i això fa que no tinguin l’esperit de conservar ni de valorar el que tenen…

Ara, els nostres polítics es desperten i volen quedar bé amb un exàmen de llengües a final de 6è per veure el nivell dels alumnes, potser haurien de començar des del primer curs amb un bon nivell de tot plegat i deixar-se de canvis inútils que només es reflecteixen en despeses materials, pero, no senyors.. la cosa va aixi i em temo que que anirà aixi i a pitjor…

Diners i més diners…

Classes de persones i persones amb classe

Abans de començar, agraïr-vos el vostre recolçament, avui no explicaré contes de Nadal ni les tipiques “carrinclonades.

Només una sèrie de disertacions...

Per què algunes persones no em miren als ulls quan em parlen ?
Per què algunes persones no diuen bon dia o adéu, gràcies, o ni tan sols saluden quan et veuen ?
Malgrat l’aparença, no hi ha educació...
On estan els valors que els han ensenyat de petits ?
Son una col·lecció de persones que es regeixen per una sèrie de criteris molt superficials, quasi bé com un “uniforme de la vida”, una forma de vida que es copien entre ells, com una inèrcia que porten dins i que els fa parlar igual, vestir igual i opinar igual. Es que amb la nostra generació s’ha acabat el inconformisme i les manifestacions de veritat, com abans ?

Hem de creure de veritat en el que fem, i sobretot en les persones amb classe, és un dir, això de les persones amb classe, amb les que porten la classe a dins, d’una manera o altra.. ja ens entenem, les persones que tenen una riquesa interior, la educació, el saber estar, els valors, etc.. i conservar-les... i sobretot hem de viure el present i deixar enrera el passat i el futur..

( ui, volia modificar el tipus de lletra, color, etc i no ho sé fer... en fi, que quedi com quedi, si no que m'ho expliqui algu..)

Primer dia

Hola,

Avui es el primer dia que escric en el bloc, la veritat es que encara no sé exactament com funciona això dels blocs pero poc a poc m'aniré acostumant i aniré donant forma als temes que vu que m'interessen realment.. i fent us de les eines informàtiques.. segur que per a mi serà un motiu d'enriquiment immens.

Res més, em fa com "vergonya" de continuar, es com si comencés un llibre obert de les coses que sento o que em venen al cap, la veritat es que el fet d'escriure ho porto dins meu des que tinc us de raó, a casa els meus pares, un dia remenaré i segur que trobaré els diaris i el conte amb el que vaig guanyar el concurs de Nadal del col·legi... els pensaments que apuntava en un paper abans d'anar a dormir.. etc.

En fi, vaig a veure com queda tot això...