La mirada que tenim amagada

Aquestes festes nadalenques i veient les cares que fan els nens i les nenes, i les persones també, d’il·lusió davant de tots els esdeveniments, son cares que em conviden a reflexionar i a travessar el mirall de la realitat, o la raó, i endinsar-me en la veritat, en l’autenticitat.

En el fons, una lloança a les persones i a les seves ànimes netes que fan les coses sense segones intencions.

El jo de cadascú es l’ acumulació d’altres jo que amb la evolució componen la nostra història. Evolucionar, en el sentit de créixer en el desenvolupament del curs de la vida es anar superant els nivells primitius de la nostra història personal, però no es tracta de eliminar les diferents etapes de la vida, sinó d’anar aprenent d’elles.

Tots portem a dintre l’ infant que varem ser , i també portem dins la persona gran que serem, les pors, les il·lusions, els èxits i els fracassos, els problemes, els traumes, les inquietuds.. etc.

La maduresa arriba a través d’un progrés gradual i d’una conducta que es va adquirint segons les experiències que es van produïnt , ens desprenem de la protecció dels pares, aprenem d’ells i ens desenganxem, sortim del niu per definir poc a poc la personalitat, una personalitat complexa .

També moltes persones grans tenen aquesta mirada, una mirada neta i de pau interior, algunes amb la mirada ja ho diuen tot, tot el que ha esdevingut el seu passat, si ha tingut experiències bones o dolentes, la mirada es com un mirall, un mirall de l’ànima.

Continuaré gaudint d’aquestes mirades, de petits i de grans, de persones, una mirada d’aquestes , en un instant i en aquell instant hi està concentrat tot el Nadal.

Els gegants i el pessebre vivent. Conte amateur.

Avui, fent neteja de documents del meu PC, he trobat el conte amb el que vaig participar el Nadal de l'any passat al concurs del col·legi dels meus fills. I m'ha fet gràcia fer-vos partíceps d'ell, i més en aquestes dates, que ja hi tornem a ser.

Aquí el teniu, espero que us agradi.

Títol Els gegants i el pessebre vivent

Pseudònim Dámaris

Al poble de Gràcia hi vivien tres germans, dues germanes i el germà petit, es deien Ariadna, Isabel i Marcel. Era un poble molt petitó, al mig de la muntanya, una muntanya verda, plena de boscos i amb molta neu a l’ hivern. Ells vivien amb els seus pares, el pare era pastor i la mare modista, durant tota la setmana el pare marxava i tornava potser al cap de quinze dies, la mare tenia molta feina durant tota la setmana, li portaven de la fàbrica molts uniformes per arreglar, molta roba de casa i per la fonda també havia de fer compostures.. però, malgrat tot, en tenien per menjar i podien anar fent. Els tres germans ajudaven molt la mare en les tasques de casa.

L’escola estava tres carrers més amunt i com que el poble era molt petit ells sempre anaven sols. Allà s’ho passaven molt bé, la mestra sempre els hi explicava les coses amb exemples pràctics i sortien al bosc a aprendre de les flors, de les plantes, dels animals.. cada dia era una aventura, i així també aprenien moltes virtuts, la paciència, la comprensió, el saber compartir.. ells respectaven molt la mestra.

S’acostava el Nadal, i com sempre, al poble, feien un pessebre vivent, al costat de l’escola hi havia una masia que era d’uns amics dels tres nens i la família els hi deixava l’espai per a poder fer-lo. Es passaven tot l’any preparant aquella ocasió, per a ells, molt important.

La mestra els va cridar, i va dir, aquest any us toca fer els personatges principals a vosaltres, tu, Ariadna, com que ets tant gran i maca seràs l’àngel Gabriel, tu Isabel, com que ets fineta faràs de la Verge Maria, i tu Marcel,, de Sant Josep, però els hi faltava el nen Jesuset... ah, si, van pensar en la veïna que tenia un nen petitó molt dolç i tendre... Els altres personatges els hi van tocar a dues famílies més..

Plens d’il·lusió van anar a explicar-ho a la seva mare que estava treballant cosint uns botons de l’Alcalde,

- Mare, mare, mira, la mestra ens ha dit que aquest any farem nosaltres tres els personatges principals del pessebre vivent. Quina alegria !!!!

-Me n’alegro però no sé com aconseguirem la roba per a fer els vestits... no tenim prous diners !!! Les ovelles han emmalaltit i el teu pare no les ha pogut vendre !!! Els diners no ens arriben i prou feina tenim per a preparar el menjar !!!

- No et preocupis mare, contesta la Isabel, nosaltres buscarem una sol·lució.. aquella nit feia molt fred i la llenya s’estava acabant.. es van abrigar bé i dins del llit.. en Marcel va tindre una idea..

- Escolteu, allà baix hi ha la casa del fuster i el magatzem on guarden els gegants de la festa major...

- L’Ariadna respongué... i ..... ????

- En Marcel va contestar

Títol Els gegants i el pessebre vivent

Pseudònim Dámaris

- Doncs que, com que els gegants són tant grans, els vestits que porten tenen molta roba, ens els podrien deixar i la mare ens faria els vestits ... Què us sembla ???

A continuació, la Isabel que estava absent va entrar en conversa,

- Si, si, però qui ens ajudarà, com entrarem al magatzem ??? Com els hi traurem els vestits ??’ Nosaltres som petits i baixets i els gegants son molt grans..

- L’Ariadna contestà,

No us preocupeu, ja pensarem una sol·lució, de moment li explicarem a la mare i al pare i li demanarem a l’Alcalde la clau del magatzem, espero també que a la mestra li agradi la idea.. Necessitarem també unes escales llargues perquè si no no hi arribarem..

- Animeu-vos, ja veureu com tot sortirà bé !!!!

I poc a poc es van anar adormint, pensant en un nou dia i en totes les coses que havien de fer.. i de la Il·lusió que tenien ja no es donaven conte ni del fred. La mare va entrar a la habitació i els va tapar i veient aquelles cares i aquells ullets de bondat no li calia res mes.. entre ella pensava... què deuen estar somniant.. quins angelets meus..

I ja va tornar a començar el nou dia,

- Va nois, va, a llevar-se, deia la mare, va, que es fa tard i heu d’esmorzar !!!

- La Isabel, com sempre no tenia gana i la mare s’havia de cuidar de que mengés alguna cosa abans d’anar al col·legi..

- Mentre, tots li anaven explicant la trifurca..

- - Va, va, Isabel espabila que fas tard, rentat les mans !!! has de menjar perquè si no no tindràs forces per poder estudiar i fer l’examen de català. La Isabel estava molt contenta perquè estrenava ulleres noves, i ara havia aconseguit veure millor les lletres.

Van sortir de casa i li van explicar tot a la mestra que li va semblar molt bé, i els va acompanyar a veure l’Alcalde que els hi va donar la clau i les escales llargues..

A l’entrar al magatzem... uf. Quin fred que fa !!! Hi havien tres gegants i un cap gros,

La geganta Peronel·la, el gegant Martí i el cap gros Perot.

Es van fixar en els vestits, uf, quins vestits més bonics !!! La Isabel va dir... tinc por, tinc por !!!

L’Ariadna,.. li va dir no t’espantis, els gegants no et faran res, sempre surten per la festa major al carrer, a ballar.. però, pobrets, mira’ls, tenen cara de tristesa, ja que com que sempre estan tancats aquí no poden celebrar mai res amb els demés..

I van pensar... I com ho podríem fer perquè els gegants sortissin i acompanyessin a la gent del poble en totes les seves festes ???

Títol Els gegants i el pessebre vivent

Pseudònim Dámaris

Van agafar les tres escales llargues i els hi van treure les robes com van poder, però el gegants i el cap gros, al quedar-se sense roba, del fred que van agafar van tremolar tant i tant que es van anar encongint poc a poc... i... sabeu què ???

En treure-lis aquells vestits, una estranya sensació va envair aquell magatzem.. la fusta de la que estaven fets va començar a fer, croc, crec, croc crussssh.. la Isabel va sortir corrent, i a continuació els altres dos...

Ufff !! Què ha passat ??? Quina por, deien mentre s’allunyaven del magatzem.. i si tornéssim, semblava que els gegants es tornaven petits.. potser tindríem roba per a tots plegats i podríem fer el pessebre .

I, si,si, es van acostar poc a poc i van veure com els gegants ja no eren gegants, i la fusta s’havia convertit en carn... i parlaven !!! Quina meravella !!!

Holaaaaa, van dir els gegants, el cap gros ballava d’alegria, ens heu tret els vestits i de tant fred que fa aquí ens hem despertat, us podem ajudar ‘?? Però ara estem despullaaaats !!!

No us preocupeu, van dir els nens, anirem a casa la nostra mare amb la roba i com que es tant gran en tindrem prou per a tots.

Si,si, anem, anem, ballaven d’alegria.. van entrar a casa seva i la mare es va espantar tant que al final els hi va preparar un plat d’escudella barrejada i van entrar en calor.

Entre tots van ajudar la mare a fer els vestits i amb tanta roba que hi havia en van tindre prou, van parlar amb l’Alcalde i van decidir que cada any els gegants sortirien del magatzem i , tant si eren petits com grans, participarien en totes les festes del poble.

Però us preguntareu... i els gegants sempre van ser petits ??? Nooo, quan van tornar al magatzem, aquell magatzem tenia unes propietats especials d’una pòcima que havia fet un científic fa molts i molts anys i encara estava impregnat d’aquella solució que un dia li va explotar.. i tenia les propietats de fer grans i petits a aquells gegants segons la temperatura, i com que la temperatura era més calenta quan van arribar es van tornar a fer gegantins.. i la roba ??? doncs entre tota la gent del pobles del voltant els hi van fer uns vestits preciosos i els van convidar a totes les festes majors i a tots els pessebres vivents !!!

Van vindre de tots els pobles del voltant i van seguir l’exemple d’aquell petit poblet, on tothom va participar i es van estimar tots plegats i van seguir conservant l’esperit del Nadal, un esperit ple d’amor i pau ..

I.. no sabeu què ??? El pessebre vivent va ser un èxit, els gegants van fer de pastorets i el cap gros de la senyora que renta la roba...

Bon esperit de Nadal per a tothom !!!!!

Somriure

Un somriure és tant important a la vida..

I amb el somriure, la revolta

M'agrada el riure dels teus ulls, on el reflex d'una llum... em sembla un far a la marina.

I per la sort d'estar mig foll jo m'imagino mariner buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos deixant camins en el teu pit amb la saliva dels meus llavis. Per dir-te: Amb el somriure, la revolta. Així t'espero i t'imagino i en l'horitzó de la mirada el gest utòpic que et reclama. I em faré au si tu ets el vent o seré proa de vaixell si tu ets la dansa de les ones. Que per la sort d'estar mig foll en la tristor i la soledat vaig dibuixant la teva forma. Que vull trobar amb tu el camí dels estels per llançar els somnis contra el temps. Buscar el coratge perdurant en l'intent. Així t'espero i així em tens. I en la bellesa un far per un món més bell, i en el desig el risc valent.

L'amor un pas per descobrir-me molt més, així t'espero i així em tens.

I amb el somriure, la revolta, Miquel Martí i Pol (1982)

Una realitat, o vàries ???

Hi ha una realitat, realment o n’hi han vàries..

Atenent-nos als nostres estímuls visuals, nosaltres tan sols estem sentats en el sofà. Però en aquests moments pel nostre cap estan passant un munt d’imatges, ens emocionem, reflexionem… Què és la realitat d’aquest moment doncs? Doncs la unió de totes les realitats parcials que hi podem veure, i de totes les altres que no podem veure…

Ens passem els dies buscant una realitat del nostre ésser, una recerca inacavable que no ens deixa veure realment el significat de tot plegat, només ens queda el camí que ens porta a la recerca del nostre interior, lo qual ens provoca una satisfacció personal.

Una ment pura pot viure el present sense divagar, hem de pensar en nosaltres mateixos mitjançant nosaltres mateixos i descobrir l’univers que hi ha en nosaltres mateixos, per descomptat pensant en els demés en positiu.

Hem d’activar la consciència per viure la vida plenament, la vida diària amb intensitat i utilitzar la ment d’una manera creativa.

Em costa molt poder aturar-me i fer una introspecció de mi mateixa, i al final em manca l’aire i em dona la sensació que el temps passa molt ràpid com si no em pogués aturar, però necessito aturar-me i veure la realitat que en aquell moment puc veure i la que no puc veure.

I entre mi, i les meves divagacions, deixo anar aquest dilema, existeix una realitat o vàries ???

La desafecció política

Existeix una desafecció des de fa ja temps que poc a poc es va consolidant entre nosaltres, un pessimisme que ens acompanya constantment, uns ideals que no son posats a la pràctica, un “m’és igual”..

Quan es parla de desafecció política no es parla d'un partit concret sinó en general del sistema polític dominant en un moment donat.

Què es pot fer llavors per combatre la famosa desafecció? Com passa amb la crisi econòmica, no hi ha varetes màgiques..

Els índex de desafecció política són alarmants. Però els polítics no saben fer política i ja ningú creu en ells, realment tots aquells ideals s’han esvaït.

Noto que hi ha una crisi de valors, de factors socials, ningú s’ajuda i al final tothom es torna com robots , una insatisfacció generalitzada, Després no serveixen de res els grans discursos i les grans proclames , quan es fan unes eleccions tots els partits diuen que han guanyat, curiós, no ? però el que han guanyat son unes cadires amb un bon sou, i un apalancament ...

La confiança perduda, el clientelisme o el tacticisme de la classe política, ... existeix un distanciament entre els polítics i els ciutadans.

Com ho podrem sol·lucionar si tampoc fem res ? i alhora també tinc la sensació de que si moc un dit, tampoc servirà de res.. es com el peix que es mossega la cua..

Els bancs, els politics, sindicats..els que tenen el poder, han de reflexionar, han de baixar del pedestal i de l’apalancament,

Ara no calen polítics sinó ciutadans. Uns bons gestors... i persones humanes que es posin en la pell dels demés..

El gegant que desperta

Semblava que l’euro ens portaria beneficis, i si, hi ha hagut vaques grosses, però al final, inevitablement ha arribat la crisi, la crisi a tots els àmbits, la societat, els bancs, la educació, els valors, la família, els governs que no governen, la política que no té politics, les especulacions dels especuladors, la gent que ja ha perdut l’empenta i que no lluita pels seus interessos o per les coses que no els hi semblen bé... tot em sembla descafeïnat... sense substància.. encara que la crisi és mundial, començant pels Estats Units.. tothom ha volgut tibar massa la corda i s’està trencant..

Observo com els xinesos tenien els “tot a cent”, o els “xinos” però al final, de tants que hi havien, han hagut d’optar per un canvi de negoci, les fruiteries, ( moltes les tenien els sud americans) han aprofitat molts dels locals que ja tenien i “han canviat el xip”, em meravella la empenta que tenen, treballen tota la família i no es rendeixen, no. Silenci, perseverança i persistència.

Aquest gran gegant s'està despertant, ja ho deia Mao. Algunes pistes apuntaven certament cap a aquesta direcció. Amb tot, si feia anys que el teníem despert, i si fins ara ha estat adormit, ja s'ha tret la son de les orelles i ja es lleva. I ho fa petjant fort en tots els terrenys. No sé si podrem fer alguna cosa més que apartar-nos i deixar que agafi posició. Si ja es considerava una de les principals potències mundials, avui té clar que el seu lloc només pot ser al capdavant de la llista.

I penso, serà la mentalitat ? Tots els extrems son dolents, allà els treballadors no estan gaire valorats o ben pagats, però ells s’hi conformen i tenen un bon caràcter.. encara que no m’agradaria estar en la seva pell.. s'ha construït aquesta potència sobre la base d'una mà d'obra extremadament barata, i els sindicats independents estan prohibits.

Arribaran els treballadors xinesos a reclamar algun dia els seus drets ? Es una gran incògnita, però en un món global, les empreses poden intal·lar-se en qualsevol lloc, i s’haurà de canviar el xip, no sé com per als treballadors, per als sindicats i per als governs.

Potser, aquesta tardor, intentaré que algun dels meus fills comenci a estudiar xinès, la meva gran ja va desistir... intentaré amb els petits..potser és l’idioma del futur..

Llibres d'autoajuda, per què ?

Mirant els aparadors de les llibreries, em dono conte de que cada cop la gent llegeix més llibres d’autoajuda, i em pregunto.. per què ??? Tant malament estem ??? Els psicòlegs i els psiquatres s’estàn posant de moda..

He llegit algun llibre d’autoajuda, d’intel·ligència emocional, i, si, és molt bonic, al principi totes les bones intencions del món i els bons propòsits.. però després.. tot com sempre... i em fa reflexionar, crec que cadascú s’ha d’ajudar a ell mateix sense prendre com a norma el que diuen els llibres que ha de fer.. només aixi un mateix s’ajuda realment.

Un llibre no crec que doni la sol·lució al problema, el problema està en un mateix, en el seu interior i la manera com veu i com fa les coses a la vida, els llibres d’autoajuda ajuden a reflexionar, però no per guiar la vida de ningú, cadascú ha d’agafar les petites lliçons que van donant i fer-les una mica a la seva mida..

Encara que, potser abans d’autoajudar-nos podriem ajudar més els demés i així crec que l’autoajuda vé tota sola, perque al ser més ric el nostre interior, no necessitem de tantes” mandangues”... hala, allà va...

Mobles vells, companys de fatigues

Companys de fatigues !!!! Em mireu ??? Si, son els mobles de casa meva, i m’adono de què son part de la meva vida, companys de la meva vida diària, mobles vells, antics, que han perdurat durant anys i anys, records de la meva familia, mobles que perduren o que els fem perdurar..

Aquest passat any ha sigut un any bastant nefast per mi, i en el començament d’aquest any nou he passat pàgina de moltes coses, i sento com una necessitat de renovació.

Els mobles antics m’agraden i sempre m’han agradat però actualment em desperten tristor, una tristor que desprenen les velles tauletes de nit, els capçals del meu llit, les taules coixes i els calaixos plens de records, de fotos, objectes que em porten l’aroma i el record d’uns temps que ja no tornaràn, i vaig acumulant... i total, no sé perquè, ...

Sento la necessitat de canviar les coses, de canviar els mobles, guarden masses secrets, massa passat,.... de fet, són gran part del decorat de la nostra vida... una vida que passa i que es va renovant, i ara necessito renovar-me. El pas del temps espero que m'ajudarà a despendre'm dels decorats, i cultivar l'interior amb forces renovades.. Encara que per renovar-me no cal canviar el decorat.. una mica si, potser.. companys !!! no patiu !!!!

Inici d'any

Realment quan comença un nou any, fem revisió de tots els esdeveniments de l’any anterior i malauradament tenim un any més, o potser no... segons com ho mirem. I la ment sempre té totes les bones intencions del món..

La veritat es que, profunditzant, em dono conte de que sempre hi ha esdeveniments, uns especialment dolents i inoblidables, es clar, però a la vida tot es relatiu, nosaltres som una petita part d’energia d’aquest mon immens, formem part d’una gran cadena d’esdeveniments, no hi ha temps, el temps el fem nosaltres... però malgrat tot ens capfiquem donant voltes als mateixos temes, al pas dels anys, als fets dolents, i la ment s’hi recrea... costa de tirar endavant.. pas a pas..

Cansada ja de les festes nadalenques, inicio aquest any nou amb un gran propòsit, viure el present, oblidant gran part del passat, si més no, intentant assimilar i transformar els fets dolents en quelcom positius d’alguna manera.. i amb el propòsit que n’és de repetitiu.. ufff, quin avorriment.. cada any... i cada any torno a caure, de celebrar el Nadal, dia a dia.