El vell silenci de les pedres

A casa tinc pedres de molts indrets que he anat visitant, m’agrada conservar-les, a vegades les agafo, les contemplo i els seus dibuixos em diuen coses.. aquest mati he anat observant els edificis i m’ha vingut la imatge alhora de les pedres de les muntanyes i dels pobles, les pedres de tot el món.

Elles han anat aguantant tot el temps impassibles , qui sap si encara hi son aquelles pedretes amb les que jugava al pati del cole o les pedres que ens tiràvem pel cap el meu germà i jo...

Les pedres ens acompanyen durant tota la nostra vida... a vegades ens poden parlar al nostre interior,donar-nos idees, pensaments, quan vaig a algun poble o ciutat, sempre em paro a pensar sobre els habitants que un dia van viure en aquelles cases i que, per diversos motius hagueren d’agafar els seus equipatges, marxar i abandonar la terra que durant segles els va pertànyer, o simplement van viure tranquils tota la seva vida, o milers d’històries... als pobles i a les ciutats.

Quan era una nena, contemplava amb ulls embadalits els peixos que nedaven entre les pedres de l'estany artificial on el meu pare ens portava a mi i als meus germans a jugar amb el petit vaixell a motor. La seva fantasia em duia a somiar que, al cor d'aquelles pedres foradades, s'hi amagaven tresors inimaginables. Records que conservo en la meva ment, potser aquelles pedres encara estan , hi son, simplement hi son...

Les pedres estan, hi son, sense complicacions, simplement estan, quan naixem i quan morim, estàtiques, silencioses, al mar, a la muntanya.. quin mon més obscur i alhora clar el de les pedres..

Flors a les mans

Feia molt de temps que no em sentia inspirada i amb força per a poder escriure al meu bloc, la vida és com és i de tant en quan dona unes batzegades, i n’he tingut unes quantes que m’han descol·locat, em costa reaccionar, però la vida continua i t’ensenya, poc a poc intento aprendre el que puc i ja començo a recuperar-me i a ser més jo.

Penso en la qualitat innata que tenia la meva tieta Martita, l’altruisme i la seva empatia, capacitat d’entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Vivia en una constant preocupació pels demés i els hi dedicava esforços i sacrificis, abnegació, caritat, desinterès, desprendiment, filantropia i generositat.

I aquest record de la meva estimada tieta em fa reflexionar dia a dia. Tot el que fem per els altres ens retorna a nosaltres en algun moment perquè si millorem la vida dels altres, a la llarga sortirem tots plegats beneficiats. No crec que actuem per egoïsme però s´ha de reconèixer que qualsevol bona acció que fem sempre ens farà sentir millor o pitjor però mai ens deixarà indiferents. A la llarga qualsevol cosa que fem per ajudar a algú ens ajudarà a replantejar-nos les coses d´una altra manera i a conèixer altres realitats.Ajudar beneficia tan al que ajuda com al que rep l’ajuda.

Mira què tinc per a tu… vés amb compte, que és fràgil i et pot caure de les mans. Sembla una flor, oi? Doncs mira-te-la bé; no és una flor, és un regal, és un petó, és una esperança, és un somni.
Tinc a les meves mans pètals trencadissos i colors lluents, perfums suaus i dolços, el regust silenciós del teu record.
Mira què et deixo, mira què tinc a les meves mans…
Omple de flors la vida dels altres!

Tieta, sempre estàs amb mi.