A casa tinc pedres de molts indrets que he anat visitant, m’agrada conservar-les, a vegades les agafo, les contemplo i els seus dibuixos em diuen coses.. aquest mati he anat observant els edificis i m’ha vingut la imatge alhora de les pedres de les muntanyes i dels pobles, les pedres de tot el món.Elles han anat aguantant tot el temps impassibles , qui sap si encara hi son aquelles pedretes amb les que jugava al pati del cole o les pedres que ens tiràvem pel cap el meu germà i jo...
Les pedres ens acompanyen durant tota la nostra vida... a vegades ens poden parlar al nostre interior,donar-nos idees, pensaments, quan vaig a algun poble o ciutat, sempre em paro a pensar sobre els habitants que un dia van viure en aquelles cases i que, per diversos motius hagueren d’agafar els seus equipatges, marxar i abandonar la terra que durant segles els va pertànyer, o simplement van viure tranquils tota la seva vida, o milers d’històries... als pobles i a les ciutats.
Quan era una nena, contemplava amb ulls embadalits els peixos que nedaven entre les pedres de l'estany artificial on el meu pare ens portava a mi i als meus germans a jugar amb el petit vaixell a motor. La seva fantasia em duia a somiar que, al cor d'aquelles pedres foradades, s'hi amagaven tresors inimaginables. Records que conservo en la meva ment, potser aquelles pedres encara estan , hi son, simplement hi son...
Les pedres estan, hi son, sense complicacions, simplement estan, quan naixem i quan morim, estàtiques, silencioses, al mar, a la muntanya.. quin mon més obscur i alhora clar el de les pedres..
Quan era una nena, contemplava amb ulls embadalits els peixos que nedaven entre les pedres de l'estany artificial on el meu pare ens portava a mi i als meus germans a jugar amb el petit vaixell a motor. La seva fantasia em duia a somiar que, al cor d'aquelles pedres foradades, s'hi amagaven tresors inimaginables. Records que conservo en la meva ment, potser aquelles pedres encara estan , hi son, simplement hi son...
Les pedres estan, hi son, sense complicacions, simplement estan, quan naixem i quan morim, estàtiques, silencioses, al mar, a la muntanya.. quin mon més obscur i alhora clar el de les pedres..
2 comentaris:
El regne mineral,sec, quiet, immutable. Les pedres, testimonis d'aquest regne, que provenen d'antics cataclismes tel·lúrics i que perduren a través dels segles, no son,pero,alienes a la transformació de la matèria ja que també están exposades a l'acció dels elements, que les mouen, erosionen i transformen. Talment com la vida humana que, amb molta menys projecció temporal, també es moguda, erosionada i a la fí, pulveritzada.
Carai, que bonic aquest comentari. Jo recordo que de petita quan agafava una pedra del terra em feia pena apartar-la de la que tenia al costat. Pensava que s'estimaven i jo li prenia, com si jo fos una mena de Déu. De vegades penso que molt endins sabia que es moriria la meva germana. Encara que jo no hi crec en el determinisme.
Publica un comentari a l'entrada