L'esperit del Nadal

Un altre any ha passat, uff, quin any... espero que l’any vinent sigui millor..

I, com sempre, ja hi tornem, s’acosta Nadal,
ahir ja van encendre els llums, aquest any més generosos... i sense els arbres a pedals.. però amb uns galets "Gallina Blanca" encantadors.

I s’acosten els dinars i sopars,
amb persones amb les que hauràs de quedar bé..

I el cervell ben ple d’idees per fer de menjar i que a tothom agradi..

I tornaré, potser... a fer l’arbre de Nadal amb les seves bombetes i llumetes, malgrat les meves idees, si,si, ho faré, però ho faré per les criatures.. encara que, pensant-ho millor, primer els hi ho preguntaré, i si em diuen que no, em quedaré tant ample.

Aquest any no faré pessebre degut als diferents problemes amb la molsa i la brutícia que fa.. de fet, en tinc un que no embruta gens.

I tornarà, com cada any...
la pau que intentem tenir, les ànsies de comprar i el pentinat adequat per a poder gaudir del torró en família.

I dia 7 de gener ,els contenidors d’escombraries vessaran per les capses dels regals que ompliran cases del primer món, anunciant ,un pels malagraïts, l’inici de la costa de generon tocarà estrènyer-se el cinturó.

I, com sempre, hauré i haurem caigut en lo mateix...

I em continuo preguntant.. i l’esperit del Nadal, on és ????

Cuinar amb amor

No hi ha rés millor que, per incentivar la imaginació dels nens i les nenes, i la seva pròpia autonomia, fer-los participar en la elaboració dels plats a la cuina de casa.

La cuina s’ha d’elaborar amb amb molta paciència i temps, molt de temps, costa trobar el temps però s’ha d’intentar trobar-lo. Als meus fills els hi encanta poder participar amb un davantal a la cuina ... i a la meva mare també...

Amb la meva filla gran, he fet ous farcits, pastissos ( d’aquells que es fan amb la mida d’un iogourt, decoració amb “lacasitos” i gominoles per diferents aniversaris..) amb la meva filla mitjana també he fet mandonguilles.. li agrada molt això de fer pastetes i empastifar-se les mans.. i amb el meu fill , a ell li agraden molt els combinats, en especial els mojitos, aquest estiu ens hem fet un tip , per Nadal demana una coctelera i tot..

Al meu marit li agrada molt la cuina, la de foc lent, i n’he aprés moltíssim des que el conec, es un gran mestre, a la meva mare també li agrada però més ràpida, la cuina amb decoració, la que es menja amb els ulls, la de picar.. en fi, que poc a poc vaig aprenent cosetes...

Malgrat el poc temps que tinc, intento que els meus fills aprenguin coses de la cuina, si més no, les mes imprescindibles perquè no tinguin problemes quan siguin grans...

Lo pitjor es que tot requereix temps... temps que ens manca a tothom tal i com anem.. potser algun dia tot anirà més a poc a poc...

Si tens convidats.. quedes molt bé

Aquesta nit, com que he anat a comprar al mercat, faré aquest plat, adjunto la recepta per si algú el vol fer, com diu la meva mare..si tens convidats... quedes molt bé

TONYINA AMB CEBA CARAMELITZADA ( per a quatre persones)

4 talls de tonyina
un parell de cebes
sucre moreno
mig got de salsa de soja



Elaboració

Per començar tallem les cebes a làmines ben finetes i les posem a sofregir a foc lent amb un bon raig d'oli d'oliva.Quan estiguin daurades, les retirem i les reservem en un plat. A la mateixa paella hi posem una mica més d'oli, el sucre moreno, per caramel·litzar. Quan estigui començant a fer-se líquid hi afegiu la soja i el vinagre de Mòdena i ho deixeu reduir. Feu la tonyina volta i volta amb sal i pebre, el foc ben fort perquè quedi cuita per fora i crueta per dins. Per muntar el plat: la tonyina, la ceba pel damunt i la reducció de soja i Mòdena...Boníssim.Si teniu convidats, val la pena fer la ceba i el caramel de soja. En l'últim moment feu la tonyina, que sempre quedarà molt millor acabada de fer!

Cants espirituals

Tot d’una, i després d’una llarga conversa, em vaig adonar que, aquells pensaments espirituals que jo havia tingut , s’havien esvaït de cop i volta, em vaig quedar sense forces , i la energia del meu cos minvava poc a poc..

Suposo que dins aquell mon hi han persones i persones, però vaig reflexionar i entre mi vaig pensar, es una empresa ??, una empresa on demanen objectius i productivitat, i es clar, si es una empresa, els diners son lo primer.. , els bens immobles, el sol edificable, el fons artístic, les sucursals, però... i les persones ??? i les coses que m’havien explicat ?? i els valors ?? on s’han quedat ???

Vaig pensar i contestar.. “tanto tienes tanto vales”

Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix”Lluc 12:13-15

Fràgil tendresa

La tendresa és intangible, evoca un tipus de vincle especial, entre tots.., els pares i els fills, els avis i els nets,..... és profunda, regala amor al cor, l’omple, és com una complicitat entre les relacions humanes.. un fil molt prim.. i delicat..

La tendresa constitueix un vincle molt fràgil, però també es converteix en un pessic al cor. És fonamental en les relacions humanes, encara que només ens n’adonem quan falta, com moltes coses i molts temes a la vida.

Potser arribarà un dia en que la tendresa mourà el món ??? Si més no, viure cadascú la tendresa, no costa tant..

I tot recordant ..

Aquest camí que deixo enrera és llarg, però em vull lleuger del seu bagatge,que res no em valen tants d'atzars,ni els vells camins, ni el blau del mar,si dintre seu no sento com batega, hi batega,el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tantque en faig un cant pel meu capvespre,estimo l'ànsia dels teus ulls, l'impúdic arc del teu cos nu,però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre, sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa que espera...la tendresa que exalta...la tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
------------------
El món que visc sovint no el sento meu i sé els perquès d'una revolta, misèria i guerra, fam i mort, feixisme i odi, ràbia i por,rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena, però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

La geganta

Ahir, el meu fill va fer un conte per l'assignatura de català, no m'he pogut estar de publicar-lo, aquí el teniu,

Hi havia una vegada una geganta que la tenien per a les festes majors. I es clar, no tenia vida. Llavors, un dia el científic de la ciutat va inventar un láser que donava vida a les coses sense vida.

A l'endemá, el científic va voler provar el láser, i el va voler provar amb la geganta de la ciutat. Quan li va disparar... , la geganta va cobrar vida !!! Però no va ser bo del tot perquè la geganta es va escapar.

Tota la gent estava atemorida pel que havia passat. Sortia per la televisió, els diaris.. etc. Però la geganta va demanar el láser perque tots els gegants cobréssin vida. Abans va agafar el seu mòbil i va dir als gegants que els hi donaria moviment, o sigui, vida.

Llavors els hi va donar vida a tots els gegants.

Més tard, els humans van fer un tracte amb els gegants, es tractava de que cada festa major els hi donaríen vida a canvi de que desfiléssin. I al final, van tenir les millors festes majors que s'havíen pogut veure mai.

FI

El no jugar i l’avorriment

Ahir, mentre veia les noticies em va sobtar l’estudi d’un senyor que no vaig poder recollir el seu nom sobre els efectes emocionals del no jugar en les criatures. Em va sobtar i em va fer reflexionar sobre el tema, i més pels efectes que té en la educació en general dels nostres fills/filles i la nostra joventut..

Sovint veig noticies d’actes que fan criatures o joves que són propis d’adults, potser no han tingut tems de créixer ??? o sovint els adults fan que creixin més ràpid..

Les criatures han perdut poc a poc les seves hores lliures i sobretot, el jugar a l’exterior, el jugar al carrer, és quasi bé impossible a la ciutat.

En realitat, és tot conseqüència d’aquest món globalitzat i la creença de que per ser algú en aquest món s’ha de tindre una educació avançada i el joc no entra en aquest món tan competitiu, o es considera una pèrdua de temps, ja que haurien d’estar estudiant o treballant o no estaran ben preparats, consideren la vida com una carrera que s’ha de treure.. l’estudi també alerta del perill que comporta l’ escanyar massa les criatures o esperar massa o aquestes imposicions a unes edats que no toca, com si ja fossin persones adultes.

El joc ja no és com era abans, abans podies sortir al carrer tranquilament i jugar a la xarranca o a les gomes, o a saltar a corda mentre els pares anaven controlant per la finestra, també a mi m’enviaven a comprar de ben petita, i no tenien cap problema en deixar-me anar.. tot ha anat canviant per la inseguretat, pels cotxes.. per la pobresa.. pels polítics... una imatge molt bonica, adreçada als guiris pero no a la gent que ha nascut aquí, les criatures es limiten a fer activitats i activitats extraescolars però sense imaginació, amb la obligació d’aprendre constantment..

Només cal observar detingudament els dibuixos animats i comparar els d’abans i els d’avui, abans per exemple Pedro Picapiedra no va deixar mai de passar-ho bé a la feina, amb trucs i enganys inclosos.

Als dibuixos animats d’avui, per exemple, Bob Esponja es el treballador d’en Bob Constructor i no para fins tindre el premi del millor treballador del més, no hi ha imaginació, tot es competitivitat, el valor de l’èxit i el silenci del joc, el joc de la fantasia i la imaginació, el joc tan important que permet adaptar-se al món i a les seves pròpies experiències d’aprenentatge, i , conseqüentment als valors més importants

Les famílies estan plenes d’ansietat pensant si el que estan fent es suficient pel seus fills i carreguen les seves agendes i a una sobreprotecció extrema ( jo peco molt d’aquest tema, vull dir el de la sobreprotecció..).

Les criatures i els adults hauríem de tindre temps d’avorrir-nos, de jugar, de tirar-nos per terra, de no fer res...

Realment és una tasca de tothom a fer, i crec que molt important , es donarà compte la màquina del progrés, les noves tecnologies i la mateixa societat, ens donarem tots plegats compte algun dia ??

Benvingut a casa !!!!

Per fi he visitat el nou Mercat de la Llibertat que, desprès d'uns anys a l'exili, aquest 20 d'octubre torna al seu lloc original, la Plaça de la Llibertat de l'antiga Vila de Gràcia.

Després de dos anys de remodelació, el nou mercat de la Llibertat, amb 40 establiments i un autoservei de 700 metres quadrats. Ha doblat la seva superfície , també hi ha una supermercat Bon Preu on aquest matí s’afanyaven a fer socis i un pàrking per fer mes còmode la càrrega i descàrrega dels paradistes.

La veritat es que ja en tenia ganes i les obres ja s’havien allargat massa, havien patit un retràs degut a les obres dels carrers del costat d’asfaltat.

M’han regalat un llibre molt bonic on explica la història del mercat i les diferents remodelacions. L’he fullejat i m’ha semblat molt interessant. A veure si em deixen i l' acabo de llegir..

Jo hi tinc records familiars, sovint anava a comprar amb la meva familia, i també em vaig començar a espabil·lar soleta quan m’enviaven a comprar i a perdre la vergonya i aclarir-me amb el canvi.. poc a poc he anat coneixent moltes parades, la de la carn, la del peix, la dels llegums, la dels menuts.. i d’altres que estan a fora del mercat, el Caracas, el Trullenque, els xinos, la Balear, la senyora del monyo que ven fruites amb la seva germana, la gitana que ven alls a la cantonada del forn.. la parada de la Nuri... la bacallaneria on comprava “ganchitos” abans que comencessin el Sandokan al migdia... i alhora he anat aprenent a preparar plats de cuina de mercat i a combinar els diferents productes frescos .. m’encanta passejar i agafar idees de les diferents combinacions que puc fer.

Espero que els comerciants de fora el mercat que tenen supermercats petits no pateixin de la presència del nou supermercat... tant de bo es puguin conservar per sempre més els mercats dels barris, els mercats de tota la vida..de moment, un dia d’aquests, i si els preus són econòmics, es clar, anirem a fer un tastet de peix fresc a el petit bar de la parada d’en Joan Noi, que ha quedat molt gran i guapa i a tornar a disfrutar del nou mercat.

L'arbre de la vida i la saviesa

L’arbre de la vida es fort, té unes branques fermes, unes branques que m’acullen quan la vida em revolta la meva ànima, són companyes del dolor i de la felicitat, ambdós sempre juntes, i em fan somriure i plorar alhora mentre l’observo i el palpo.

L’arbre està, m’espera, m’abraça i l’abraço, el seu tronc es ample, qui busca la seva ombra troba repòs i calma, no hi ha temps, en el seu interior regna la saviesa, si el cuido treu branques, branques fines i branques gruixudes, em dona força i empenta.

Les seves arrels van creixent, sempre en silenci, poc a poc, lentament, escolten, escolto, escolto el seu silenci i aprenc poc a poc...

Creixen els seus fruits i també les seves flors, son fruits de la seva saviesa, de la tendresa que l’envolta. Els fruits i les flors son la consecuència, resultat del seu creixement i procés..

La seva sàvia guarda molts secrets, es va enriquint o empobrint, quin mon, secret mon de l’arbre de la vida i la saviesa..

El vell silenci de les pedres

A casa tinc pedres de molts indrets que he anat visitant, m’agrada conservar-les, a vegades les agafo, les contemplo i els seus dibuixos em diuen coses.. aquest mati he anat observant els edificis i m’ha vingut la imatge alhora de les pedres de les muntanyes i dels pobles, les pedres de tot el món.

Elles han anat aguantant tot el temps impassibles , qui sap si encara hi son aquelles pedretes amb les que jugava al pati del cole o les pedres que ens tiràvem pel cap el meu germà i jo...

Les pedres ens acompanyen durant tota la nostra vida... a vegades ens poden parlar al nostre interior,donar-nos idees, pensaments, quan vaig a algun poble o ciutat, sempre em paro a pensar sobre els habitants que un dia van viure en aquelles cases i que, per diversos motius hagueren d’agafar els seus equipatges, marxar i abandonar la terra que durant segles els va pertànyer, o simplement van viure tranquils tota la seva vida, o milers d’històries... als pobles i a les ciutats.

Quan era una nena, contemplava amb ulls embadalits els peixos que nedaven entre les pedres de l'estany artificial on el meu pare ens portava a mi i als meus germans a jugar amb el petit vaixell a motor. La seva fantasia em duia a somiar que, al cor d'aquelles pedres foradades, s'hi amagaven tresors inimaginables. Records que conservo en la meva ment, potser aquelles pedres encara estan , hi son, simplement hi son...

Les pedres estan, hi son, sense complicacions, simplement estan, quan naixem i quan morim, estàtiques, silencioses, al mar, a la muntanya.. quin mon més obscur i alhora clar el de les pedres..

Flors a les mans

Feia molt de temps que no em sentia inspirada i amb força per a poder escriure al meu bloc, la vida és com és i de tant en quan dona unes batzegades, i n’he tingut unes quantes que m’han descol·locat, em costa reaccionar, però la vida continua i t’ensenya, poc a poc intento aprendre el que puc i ja començo a recuperar-me i a ser més jo.

Penso en la qualitat innata que tenia la meva tieta Martita, l’altruisme i la seva empatia, capacitat d’entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Vivia en una constant preocupació pels demés i els hi dedicava esforços i sacrificis, abnegació, caritat, desinterès, desprendiment, filantropia i generositat.

I aquest record de la meva estimada tieta em fa reflexionar dia a dia. Tot el que fem per els altres ens retorna a nosaltres en algun moment perquè si millorem la vida dels altres, a la llarga sortirem tots plegats beneficiats. No crec que actuem per egoïsme però s´ha de reconèixer que qualsevol bona acció que fem sempre ens farà sentir millor o pitjor però mai ens deixarà indiferents. A la llarga qualsevol cosa que fem per ajudar a algú ens ajudarà a replantejar-nos les coses d´una altra manera i a conèixer altres realitats.Ajudar beneficia tan al que ajuda com al que rep l’ajuda.

Mira què tinc per a tu… vés amb compte, que és fràgil i et pot caure de les mans. Sembla una flor, oi? Doncs mira-te-la bé; no és una flor, és un regal, és un petó, és una esperança, és un somni.
Tinc a les meves mans pètals trencadissos i colors lluents, perfums suaus i dolços, el regust silenciós del teu record.
Mira què et deixo, mira què tinc a les meves mans…
Omple de flors la vida dels altres!

Tieta, sempre estàs amb mi.

Crisi-natura-ésser humà

En el camí de la feina he vist les façanes dels bancs plenes de rètols contra la crisi, de la manifestació d’ahir... i cada cop més i més, les persones s’estan rebel·lant..

El món actual es troba clarament davant d’una crisi econòmica i financera de grans magnituds. Però també crisi de valors i de principis bàsics.

He començat a fer dissertacions de les meves, cada dia ens parlen de la crisi financera, la bombolla immobiliària i econòmica, les discussions als programes, els informatius... etc, però no se’ns informa realment de la crua realitat i de com esta el món, que tal i com va, s’està esgotant, tal i com el coneixem.

Si observem el procés vital de la natura, els recursos que la natura ens ha proporcionat per subsistir els estem esgotant poc a poc, i a més en uns quants segles.

La nostra capacitat intel·ligent i la nostra ment no està ben utilitzada per nosaltres mateixos i s’està convertint en la nostra enemiga.

La natura ens ha estat ensenyant que hem de mirar de necessitar lo bàsic, les properes generacions tornaran a lo essencial i es desfaran de les coses superficials, l’individualisme que impera actualment desapareixerà en benefici de la societat.

Però penso que tot aquest procés serà molt lent i penós, serà com deixar de fumar i hi hauran patacades,... espero que l’ésser humà, comprenent la natura, ho torni tot al seu lloc.

Un altre any, mercat d'intercanvi

Cada inici d’estació concretament, pel solstici i l’equinocci, s’ organitza un mercat d’intercanvi a la Plaça de la Virreina.

És una activitat oberta a tothom que hi vol participar. Té unes normes senzilles. L’objectiu és l’intercanvi d’objectes sense que hi intervingui la moneda corrent.

Allí els objectes no tenen el valor del preu. Tenen el valor de la utilitat o de la necessitat que li atorga una altra persona. Així podreu canviar uns còmics usats que a vosaltres ja us semblen avorrits per una samarrreta que encara fa patxoca.Si bé, és cert, que la gent tendeix a fer intercanvis entre objectes iguals no necessariament ha de ser així.

Nosaltres sempre que podem, ens acostem, les criatures, sobretot, agafen els estris de casa que ja no utilitzen, joguines, llibres, contes, ninos, peluixos, etc els guarden en bosses i, cap allà, m’encanta com s’espabil·en en realitzar els intercanvis amb altres criatures i tornen a casa la mar de contents.. i tot, sense haver utilitzat els DINERS…

Aquest mon dels intercanvis em fa pensar que … potser amb la crisi, les persones s’acostumaran més a canviar-se les coses i aixi, poc a poc, no necessitar tant els diners .. però, malauradament, al final arribo a la conclusió de que el que penso és massa utòpic.. en fi, em quedo amb la cara i la mirada dels meus fills quan parlen i intercavien les seves cosetes…

Amb paella i tot !!!!

Sentiments,emocions i records. Sant Medir.

Cada tres de març, la vila de Gracia celebra la festivitat de San Medir. La festa es coneguda principalment per la pluja de caramels que les colles tiren des dels cavalls, carros, camions, autocars al públic concentrat en els diferents carrers.

Segons la tradició, Sant Medir era pagès. Vivia en una masia a Sant Cugat, a la vora del vell camí que anava des de Barcelona al Vallès.

Durant la persecució dels cristians decretada per l’emperador Dioclecià (303-310), el bisbe de Barcelona era Sever. Quan s’assabentà de les rigoroses ordres cursades per Roma contra els cristians va decidir marxar de Barcelona.Amb uns quants cristians més va fugir en direcció Sant Cugat. En passar davant de la masia d’en Medir, el van veure com sembrava faves i el van saludar. Dacià va enviar els seus homes a perseguir el bisbe Sever i aquests van posar-se camí de Sant Cugat.En passar per davant de la masia d’en Medir van preguntar si havia vist passar el bisbe.En Medir va contestar que sí, que havien passat pel camí mentre sembrava les faves que aleshores collia. Els esbirros van creure que aquell pagès es burlava d’ells o bé que era cristià i que Déu havia obrat en ell el miracle de fer florir i granar les faves en una curta estona.
I, tant per si era d’una manera o altra, el van matar. Pel seu martiri, Sant Medir esdevingué el patró de la pagesia catalana. A Sant Cugat els esbirros de Dacià van trobar el bisbe Sever i els seus seguidors, i els van matar. Al sant bisbe li van clavar un clau fins al cervell, per això hom té a Sant Sever com al advocat contra el mal de cap.

Des de la meva infantesa m’envolta aquesta emoció d’aquesta festa, quan anava amb els meus pares i tietes i ens tiràvem a recollir els caramels, també el repicar dels tambors amb aquella música que em transporta a temps entranyables.

No em puc deixar d’emocionar quan veig les cares de les criatures en veure els cavalls i les colles com baixen. I.. sobretot, la gent gran que es tira a agafar els caramels com si s’acabés el món !!!

Per cert, a part de guardar els caramels en una bossa, hi ha qui se les ingènia per recollir-los tots amb un mètode pràctic, jo espero no acumular tants caramels com sempre.





Quins records i quina nostàlgia !!!!

Aqui teniu un enllaç de Sant Medir,

http://www.youtube.com/watch?v=KbO5EZZIggY

Visca Sant Medir !!!

La malaltia dels EUA

El principal repte que ha d’afrontar el nou President, Barack Obama és el de la sanitat als EUA. El país més ric del món, té milions de persones, dones, homes, infants al carrer sense cap servei mèdic que els aculli. El mal funcionament del sistema sanitari nordamericà ha generat polèmica i motius de debat des de fa moltíssim temps, i els successius governs sempre han canvis i reformes d'aquest sistema sanitari que, sovint, han tingut l'efecte contrari a l'esperat.
A dia d'avui ,els EUA, la gran superpotència no té seguretat social gratuïta i per a tothom, un dret que tenen no només els altres països industrialitzats, sinó també molts altres estats en vies de desenvolupament. Esdevindrà una reforma profunda de la Seguretat Social Nord americana? Arribaran els nord-americans a gaudir d’una seguretat social gratuïta ? Tant de bo sigui així.

Ahir, veient el programa trenta minuts em vaig quedar perplexa en veure com la gent anava pel carrer “pidulant” i fent cua per tal que uns metges voluntaris els assistissin mentre passaven fred en unes cues interminables ( amb infants inclosos) fins que no els deien el número que els havien donat prèviament. Hi havia una noia que patia càncer i no es podia pagar la medicació.. i ens queixem de la sanitat d’aquí..

“Tanto tienes tanto vales no se puede remediar, si eres de los que no tienes a galeras a remar “

Coses del meu barri

Aquest Diumenge, tot passejant, em vaig endinsar fins la Plaça de la Virreina, va fer un dia preciós, clar i nítid.

M’agrada observar la gent i els edificis amb tota la història que guarden dins les seves parets, i seure en una d’aquelles dues places, la del Diamant o la de la Virreina.

Tenia la sensació de que veuria coses especials, i la meva intuïció no va fallar.

En arribar veig un munt de gent i una música com de fox-trot, com dels anys vint, estaven ballant !!! ( a mi sempre m’ha agradat ballar però mai he tingut l' ocasió..) moltíssimes parelles, joves i grans , em vaig acostar i vaig pensar, em trec la vergonya i em poso aquí mateix a ballar.. però al final, vaig optar per la camara que aquest cop si que tenia piles.

Font de Ruth, amb l'escultura de Josep Ma. Camps , que curiosament , tenia a la ma una rosa groga.

No us perdeu la ultima foto !!! de camí de tornada vaig fer una troballa, tot es pot reutilitzar !!!

La història de Don Gallumbos i les dues “Arpies” Cap.1.

Els Reis d’Orient van pensar que ens havíem portat molt bé i varen portar tres cosetes petitones amb la seva corresponent gàbia i accessoris varis, amb roda, tubs de colorins, caseta, cotonets i totes les comoditats.

Son tres hàmsters, amb els seus corresponents noms, que no faltin, es clar, dues dones, “Doña Carmen”, es fineta i de color gris, i la “Popis”, de color marró claret. L’home és de color blanc i es diu “Don Gallumbos”.

Eren tots tres feliços el primer dia, suposo que encara no estaven situats i, de cop i volta, al segon dia varem veure al Gallumbos de panxa enlaire, totalment indefens i amb les dues “Arpies” a sobre i que el treien sense compassió de la seva caseta, el pobre noi...

Es van “compinxar” i al pobre home no el van deixar viure, no parava de cridar... quina pena, quina víctima, una , per massa fina i l’altra per massa okupa, poc a poc li anaven fent el buit i el pobrissó ens mirava amb cara de resignació demanant un canvi de pis.

I... per fí, Don Gallumbos es va mudar i ara té un piset igual de gran que el que tenia però per ell solet, quin gust !!! Què tranquil es viu sense dones, no ?, i sense homes també, eh !!!!

Continuarà....

Niños envueltos

Aquí teniu aquesta recepta, és una recepta molt especial per a mi , transmesa de generació en generació en la meva família política.

Us animo a que proveu de fer aquest plat, és entretingut de fer però boníssim i, com el nom indica, original !! Quan el tornem a fer, us prometo la foto. Però ara us poso aquesta que és preciosa.

“NIÑOS ENVUELTOS”

Ingredients

- 6 talls de tall rodó finets
- 6 grans d’all
- 3 culleradetes. de julivert picadet
- 4 cebes mitjanes
- 4 tomàquets
- 300 grs. de carn picada ( meitat porc i meitat vedella)
- 1 ou
- 100 grs d’olives negres sense pinyol
- trufa
- 1 tassa de vi blanc- Oli d’oliva i orenga
- Farina, sal i pebre

Procediment


Pelar i picar 2 grans d’ all i una ceba; apart, picar les altres 3 cebes i triturar els tomàquets.
Col·locar en un bol una cullerada de julivert i els 2 dents d’ all picats amb la ceba.
Afegir la carn picada i les olives farcides tallades a trossets. Barrejar. Afegir l’ou, sal i el pebre.
En mig de la carn picada s’hi posa una mica de trufa o en el seu defecte oliva negra.
Estendre els filets fins de carn sobre el marbre i col·locar una part del farcit en el centre de cadascuna.
Enrotllar i tancar amb escuradents.. Enfarinar-los.
En una cassola, escalfar a mig foc, 3 cullerades d’oli d’oliva.
Afegir els “ niños envueltos” ; daurar-los i apartar-los

Incorporar les 3 cebes picades i els 4 dents d’all sencers. Cuinar cinc minuts i tirar un raig de vi. Quan comenci a bullir, afegir els tomàquets. Col·locar els “niños envueltos“ i cuinar a foc suau 30 minuts més.

Al final, afegir les olives a la salsa.

Nihil Obstat. Cuinatur.

Lloguer amb opció a compra

Aquest matí he sortit a fer un cafetó i cada cop hi ha més botigues per llogar o comprar, en concret una, que m’ha sobtat, amb 4 rètols d’immobiliàries diferents, gairebé col·locats un sobre l’altre i que tapaven tota la façana...i com aquesta unes quantes en molts i molts carrers... On anirem a parar...

Potser la crisi ens porti a un consum més racional, a uns preus més assenyats i el 'totxo' deixi de ser el rei del mambo. Ni era lògic el que es pagava per quatre parets, ni el que guanyaven els constructors, paletes i intermediaris negociant amb un be tan necessari com és la vivenda.

I sinó que els ho expliquin als promotors que ja no saben que fer per vendre pisos. La formula que s’està tornant a implantar en els últims mesos és el lloguer amb opció a compra.

Amb un mercat completament paralitzat per la aixeta que han tancat els bancs no donant crèdits a ni Déu, i això que et “ deixen respirar”... i un estoc de pisos cada cop més alt no toca més remei que tornar als sistemes d’ “aquells temps”.

Esperem, pel bé de tothom, que aquesta crisi s’alleugeri i que es solucioni el problema del comportament dels bancs i les famílies puguin arribar a fi de mes sense patir. El que és segur és que aquest any 2009 ens haurem d’estrènyer el cinturó tots plegats !!! Paciència !!!!