L’arbre de la vida es fort, té unes branques fermes, unes branques que m’acullen quan la vida em revolta la meva ànima, són companyes del dolor i de la felicitat, ambdós sempre juntes, i em fan somriure i plorar alhora mentre l’observo i el palpo.L’arbre està, m’espera, m’abraça i l’abraço, el seu tronc es ample, qui busca la seva ombra troba repòs i calma, no hi ha temps, en el seu interior regna la saviesa, si el cuido treu branques, branques fines i branques gruixudes, em dona força i empenta.
Les seves arrels van creixent, sempre en silenci, poc a poc, lentament, escolten, escolto, escolto el seu silenci i aprenc poc a poc...
Creixen els seus fruits i també les seves flors, son fruits de la seva saviesa, de la tendresa que l’envolta. Els fruits i les flors son la consecuència, resultat del seu creixement i procés..
La seva sàvia guarda molts secrets, es va enriquint o empobrint, quin mon, secret mon de l’arbre de la vida i la saviesa..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada